Abidal, la vida et tornarà el somriure

Tots els barcelonistes vam rebre ahir un bofetada de les fortes. Éric Abidal, jugador de futbol del F.C.Barcelona, té un tumor al fetge i serà operat demà dijous. Una notícia trista que ens va deixar sense paraules. Ahir ens van tornar a recordar que els esportistes, per molts milions que cobrin, per molts seguidors que tinguin, també són éssers humans.

Des d'aquest humil bloc de bàsquet, vull fer arribar tots els meus ànims a l'Éric i la seva família, sobretot a la dona i les dues filles del jugador. Sé que no ho llegirà, però com a barcelonista i, sobretot, persona que sap què siginifica perdre éssers estimats per aquesta malaltia, sentia que ho havia de fer. Aquests dies els colors no importen, l'esport també queda en segon pla.

Éric, recupera't aviat, estic segur que tornaràs a fer-nos gaudir amb el teu futbol de màxim nivell. Força Abidal!

pd. Esperem poder donar bones notícies aviat de l'Abidal. Pel que fa el bàsquet, divendres el Barça rep l'Estudiantes abans de començar la sèrie contra el Panathinaikos. La vida continua i el Barça jugarà, segur, amb l'al·licient de dedicar els triomfs a l'Éric. S'apropen dies de bon bàsquet! Força Barça, Força Abidal!

"Les coses no són negres o blanques, tenen matisos grisos"

(Tercera i última part de l'entrevista amb en Jordi Robirosa)

En clau catalana, com valora el fet que en Pau hagi cremat totes les etapes possibles fins arribar a convertir-se en una estrella i bicampió de l’NBA?

A mi el Pau sempre m’ha sorprès. El vaig veure jugar de júnior, quan va debutar amb el primer equip del Barça... vaig al·lucinar amb la seva manera de jugar i vaig pensar, aquest és un jugador NBA. Als fòrums de bàsquet de Madrid tothom em deia que estava boig, però jo hi creia i mira’l ara. Quan està bé no se’l pot aturar, és un crac. Sincerament no pensava que arribaria tan lluny. Ara el repte que té, després d’assolir el sostre, és mantenir-se. Qui sap, potser guanya un MVP de les Finals!

Amb l'explosió d'en Ricky Rubio tothom hi veia un projecte d'estrella que seguiria els passos d'en Pau. Què en pensa de les opinions, sobretot de Madrid, que ja no confien en les aspiracions del jove base del Masnou?

És típic d’un sector de la premsa madrilenya veure les coses negres o blanques, i les coses a vegades tenen matisos grisos. En Ricky és extraordinari. Sí, fa cinc anys que juga, però  només té 20 anys, és un nen. Deixem-lo tranquil, home! A Madrid li cauen pals perquè no va fer un gran Mundial, però si Espanya juga al tran-tran ell no pot brillar. El Xavi (Pascual) sap fer-lo jugar i aquí si que ho fa bé, sempre aporta coses. Mira, si això ha de servir perquè es quedi una mica més aquí abans de marxar, perfecte!

Tornem a Barcelona per parlar del Barça. És aquest equip el millor de la història del club? Per sobre de la generació dels 80 per exemple...

Sí, seguríssim. Ara tot és molt més difícil. Moltes vegades ho he parlat amb el Nacho, jo crec que l’equip dels Solozábal, Epi i Norris jugava millor, però aquests d’ara saben patir molt més. Estan molt més ben preparats físicament i tenen molt de talent. Es sobreposen a qualsevol tipus de joc que plantegi el rival i si falla, per exemple, Navarro, apareix un altre sense problemes.

Des de la temporada passada el Barça ha guanyat dues Lligues Catalanes, dues Supercopes ACB, dues Copes del Rei i una Eurolliga... El repte actual és guanyar l’ACB que es va escapar contra Baskonia o revalidar el títol europeu al St. Jordi?

Malgrat que a en Xavi Pascual li costi expressar en obert aquestes coses, el repte és guanyar-ho tot. No prioritzaran una competició a l’altra. L’any passat van arribar a la Final ACB sense benzina, però aquesta temporada hi ha més potencial i en Basile ja estarà recuperat. A més, la Copa del Rei d’aquest any dóna molta moral i confiança de cara a la segona part de la temporada.

Sense comptar en Ricky, que segurament marxi a l’NBA, la mitjana d’edat de la plantilla del Barça supera els 28 anys. Aquest equip té corda per estona o necessita un relleu generacional aquest estiu?

És evident que no té corda per estona, i això es personifica sobretot en la figura d’en Navarro. En Juancar té tres anys més de contracte, és el referent de l’equip, però està molt castigat per les lesions i té la mania d’anar cada estiu a jugar amb Espanya. El club hauria de començar a pensar a fer alguna cosa...

Per acabar, dues preguntes obligades: li agrada la seva imitació al Crackòvia?

Em sembla bé! Quan porto setmanes sense sortir, com ara per exemple, m’enfado molt. La veritat és que sempre havia volgut sortir-hi. Al Crackòvia em tracten molt bé, no em deixen com un tonto acabat a l’estil Montilla, se’n riuen del meu registre lingüístic... està molt bé.

I parlant del registre lingüístic, per què “apostoflant”?

Però si ja ho saps home! Vol dir sensacional, extraordinari, fantàstic, espaterrant, meravellós... és una paraula que jo utilitzava molt. El francès jo l’he mamat des de petit, i m’agrada molt més parlar-lo que no pas l’anglès. Un dia en una transmissió se’m va escapar “ei mira això és apostoflant!” i com que fa gràcia de tant en tant la col·loco. S’hauria d’escriure epustoflant i la gent ho ha convertit en apostoflant, però mira, així també està bé.

Víctor González Mulero

@GlezV a twitter!

Apunt

Espero que tots hàgiu gaudit tant com jo d'aquesta entrevista amb un dels grans experts del món del bàsquet d'aquest país. 

Gràcies també al senyor Robirosa per accedir a contestar-me aquestes preguntes. 

No oblideu que podeu valorar que us ha semblat aquesta entrevista així com la resta d'articles publicats, gràcies a tots!

"Vells temps sí, però la nostàlgia és un error"

(Segona part de l'entrevista amb en Jordi Robirosa)

Deixem el periodisme i parlem d’esport. A les retransmissions acostuma a recordar equips i jugadors de temps passats. Sent nostàlgia?

Reconec que sóc una mica prehistòric, però crec que està molt bé explicar coses del passat perquè ens veu molta gent gran i el bàsquet té molta tradició aquí a Catalunya. La nostàlgia, però, és un error. A mi m’agrada recordar els noms d’aquells que van fer el nostre esport o la nostra cultura important, perquè la nostra societat té molt poca memòria. Per tant, vells temps sí, però sense nostàlgia.                         

Què significa per al bàsquet català tenir una generació com la d’en Pau Gasol i en Joan Carles Navarro?

És molt important, però aquí tornem una mica a la qüestió anterior. Sense els Solozabals, Epis o Margalls no podríem entendre una generació magnífica com l’actual. Ara s’ha arribat a un punt meravellós i si vas pels camps europeus sempre et trobes algun català perquè aquí es fa una feina de formació brutal.

Per tant, hi veu futur en el nostre bàsquet?

És clar! Mira la final de la MiniCopa del Rei, un Joventut-Barça, sempre estem igual! El nostre bàsquet formatiu té un futur brillant, el problema està a l’elit, no tenim calés. Per exemple, el bàsquet femení. No hi ha ni una noia de la selecció espanyola que jugui a Catalunya perquè no hi ha diners per pagar les seves fitxes, i això que cobren quatre duros comparat amb els nois. Però el bàsquet formatiu té molt bona salut, és increïble com es viu el bàsquet al nostre país.

Creuem l'oceà per parlar de bàsquet americà. Troba a faltar l'NBA de fa 30 anys, dels Orgullosos Verds, el seu equip preferit?

Això sí que ho trobo a faltar. Malgrat que hi ha unes figures excepcionals el nivell ha baixat. Ara el bàsquet s’ha convertit en fotre hòsties a tort i a dret i a mi m’agrada el bàsquet amb talent. Això sense tenir en compte l’estructura de la lliga...

Es refereix a la visió de l'NBA com un simple espectacle i negoci?

Exacte, l’NBA s’ha convertit en un negoci, per això la temporada que ve, com que perden diners, faran el lockout (tancament patronal). Sí, s’ha de reconèixer que s’han sabut globalitzar molt bé, però s’han fet moltes coses que a mi no m’agraden gens, com augmentar el nombre d’equips fins a 30, fer All-Stars en estadis de cent mil persones o manipular concursos d’esmaixades per qüestions de màrqueting.

En una entrevista va declarar que l'NBA era l’únic esport americà que havia estat capaç d'arribar arreu del món. Va ser Michael Jordan el principal causant d'aquesta globalització?

Sí, en Michael Jordan, el Showtime dels Lakers, els Celtics d’en Larry Bird i el Boston Garden... van ser els temps de l’expansió del bàsquet americà. Ells ho van començar, però després l’NBA ha sabut expandir-se per tot el món, amb en Yao a la Xina, per exemple. Ara volen entrar en el mercat africà i fins i tot es va arribar a parlar d’una franquícia a Mèxic D.C., però la cosa es va parar per problemes econòmics. Els diners ho mouen tot.

Després de la depressió post Lakers-Celtics i Jordan, l’NBA ha revifat amb una nova generació liderada pels James, Durant i Rondo . Com veu el futur de la lliga?

Individualment veig l’NBA en bones mans. Ara, el crac del futur és en Blake Griffin, jo al·lucino quan el veig jugar. El problema d’aquest noi és que juga en un equip perdedor, els Clippers i, per tant, haurem d’esperar que se l’endugui un dels grans, perquè, desenganyem-nos, l’èxit d’aquests últims anys ve marcat pel bon moment de Celtics i Lakers. Si es vol que l’NBA tingui interès, els equips de tota la vida i amb més tradició, sobretot de la costa Est, han de ser amunt.

En breu, la tercera i última part.

Víctor González Mulero

@GlezV a twitter!

"Mantenir la il•lusió és una condició elemental"

(Primera part de l'entrevista amb en Jordi Robirosa)

Per què va decidir dedicar-se al món del periodisme?

Va ser una qüestió purament vocacional. Anava tot el dia amb una llibreta, comprava els diaris i anotava tot el que hi sortia. Quan em preguntaven “tu què vols ser de gran?”, periodista, no vaig tenir cap dubte a l’hora de decidir-me. Per sort no vaig tenir els dubtes que tenen ara molts nois que acaben el batxillerat.

Valora especialment treballar a la Televisió de Catalunya i per tant poder fer periodisme des d’un punt de vista català?

Jo ara mateix sóc al mercat. Treballo a TV3 des de fa 25 anys i estic molt content, però si demà passat em ve a buscar un mitjà de comunicació “X”, doncs segurament m’ho pensaré. Hauria de fer una balança entre els diners, la qualitat del treball,... però tal com estan les coses avui dia, TV3 és la millor televisió del nostre país de llarg, on es pot treballar amb més solvència, qualitat i rigor. La qüestió de l'idioma? Doncs jo sóc plurilingüe i si ve la Televisió Francesa a fitxar-me doncs potser no diria que no.

Dissabte dia 5 de febrer va néixer el nou Canal temàtic Esport3, què suposa això per al periodisme esportiu català?

Era una cosa que havíem de fer des de fa temps, era molt necessari. Però hem entrat com tot en aquest país, a mitges i no arribem a tot el territori. Espero que a poc a poc això es solucioni, perquè Esport3 és una eina indispensable per la televisió d’aquest país. Jo havia arribat a endarrerir un partit 8 minuts perquè anàvem darrere l’escolania i no havien acabat de cantar. Això ja no ens passarà, era una cosa que havíem de fer per ser una televisió més seriosa.

Sabem que és un gran afeccionat del beisbol, així doncs, per què el bàsquet?

A mi m’agraden tots els esports. He fet transmissions de 25 esports diferents, perquè en conec el reglament de molts. El bàsquet, però, em fascina des de petit, perquè el meu pare hi havia jugat. És un esport menys massificat que el futbol i aporta uns valors que cap altre et dóna. Per exemple, gaudeixo veient vuit aficions seguint la Copa del Rei en una mateixa pista. És una altra manera de viure l’esport i a mi em fa sentir molt còmode.

Després de més de 1000 retransmissions, continua vivint els partits com abans?

Sens dubte. La meva feina em fa molta il·lusió. Fixa’t que tant el Nacho com jo acabem de fer la Copa del Rei entre 14.000 persones, amb l’estrena del nou canal i fent unes audiències magnífiques, però en deu dies estem aquí fent bàsquet femení. I hi anem ell i jo, no ens agafem festa, que podríem. Mantenir la il·lusió és una condició elemental.

Tot deu ser més fàcil amb en Nacho Solozábal al costat...

El Nacho és el millor analista que hi ha, això és evident. I ho dic objectivament, perquè no és un entrenador que fa d’analista fins que trobi equip, com el Manel Comas o el Pedro Martínez, no, ell vol fer únicament i exclusivament d’analista. Ell és entrenador, sí, però de nens, i se sent còmode fent això, no necessita més.

L’estiu del 2009 ens va deixar un dels grans comentaristes de la història del bàsquet, Andrés Montes. Ha superat el periodisme basquetbolístic la seva pèrdua?

En el món del bàsquet l’Andrés ja ens havia deixat, quan es va passar al futbol. Jo crec que es va equivocar. Vaig coincidir molt amb ell allà a l’NBA, era un tipus peculiar que va crear un estil molt particular, que va enganxar i va donar un aire diferent a tot el que s’havia fet fins aleshores. A mi em sap molt greu la seva pèrdua, l’Andrés va aconseguir catapultar aquest esport malgrat les crítiques dels puristes del bàsquet.

Actualment vostè és la cara del bàsquet a la TVC i a més de les transmissions presenta el programa NBA.cat. Li agradaria portar els partits de la lliga americana a TV3?

Molt! M’encantaria, a mi l’NBA m’entusiasma! El problema que tenim ara, però, i més en un període de crisi, és que nosaltres no podem fer un esforç tan gran pels drets televisius. Ens estan massacrant amb crítiques, que si gastem molt... i no és just que TV3 estigui a l’ull de l’huracà, com diuen els castellans, perquè aquí hi ha rigor i en les transmissions o telenotícies som líders d’audiència. Per tant, és clar que hem de gastar! Per molt que diguin les privades, que el que de veritat volen és endur-se tots els drets.

Víctor González Mulero

@GlezV a twitter

New York, here I come

Carmelo Anthony, l’aler estrella dels Denver Nuggets, a punt de certificar el seu traspàs als New York Knicks en una operació a tres bandes

Hi ha una frase popular que diu que Nova York és la ciutat que mai dorm i que la nit no és res més que una continuació del dia. Les estrelles, però, continuen il•luminant The Big Apple i tot sembla indicar que en les properes hores al cel de Manhattan en brillarà una de nova. Si no succeeix cap contratemps d’última hora, Carmelo Anthony, jugador franquícia dels Denver Nuggets, passarà a formar part de la disciplina dels New York Knicks per formar juntament amb Amar’e Stoudimire i Raymond Felton un dels millors Big Threes de l’ NBA. L’arribada de Melo al Madison suposaria un canvi de cromos entre Knicks, Nuggets i els Minnesota Timberwolves, el tercer equip encarregat de desbloquejar una operació que semblava que mai tindria solució.

El cas Carmelo Anthony fa quatre mesos que dia rere dia dóna titulars a la premsa basquetbolística, des de l’inici de competició. L’aler nascut a Brooklyn, que acaba contracte amb els Nuggets el proper mes de juny, és una de les peces més cotitzades del mercat i és l’ objecte de desig de moltes franquícies que aspiren a construir un equip campió. Després de refusar una oferta de 65 milions de dòlars dels Nuggets que li oferien seguir tres anys més a Denver, els New Jersey Nets, els Dallas Mavericks i els Chicago Bulls, entre altres franquícies interessades en el jugador, van trucar a la porta de la franquícia de Colorado per sol•licitar un traspàs de la seva estrella, que va manifestar que l’ única sortida que acceptaria serien els New York Knicks. El jugador, que va vetar el traspàs que l’enviava a Nova Jersey quan l’acord entre Nuggets i Nets ja era total, va amenaçar la seva actual franquícia de complir el seu contracte i, per tant, deixar-los sense rebre cap jugador a canvi.

“No he dit mai que vulgui marxar, però el somni de qualsevol jugador és tornar a jugar a casa”. Aquestes declaracions de Carmelo resumeixen el sentiment del jugador, el somni del qual es podria veure complert en poques hores. L’operació a tres bandes entre Knicks, Nuggets i Wolves, que acabaria amb Melo a Nova York, Chandler i una primera ronda de draft a Denver i Randolph i Curry a Minnesota, es podria tancar en les properes hores, segons han anunciat fonts properes a la lliga. L’encara jugador dels Nuggets, que signarà un sign-and-trade abans de marxar de Colorado, ha declarat que espera que aquesta sigui la definitiva i que els rumors sobre quin serà el seu destí acabin d’una vegada. “Ho estic passant malament amb tants rumors i especulacions sobre el meu futur, no he pogut dormir bé del tot des del dia d’Acció de Gràcies”.

Les hores del Melogate, nom amb què es coneix el cas del jugador als Estats Units, estan comptades i l’aler nord-americà apunta a un futur de Bocker, ja que si no hi ha un daltabaix en les negociacions, aterrarà en les properes hores a The Big Apple. L’estrella nascuda a Brooklyn donarà així per finalitzat el malson del últims mesos, i, com diu la cançó del gran Frank Sinatra, despertarà a la ciutat que mai dorm per ser el rei, però en aquest cas no del turó com diu la lletra, sinó dels New York Knicks.

Víctor González 

pd. Segueix-me a twitter @GlezV